×

Advertencia

JUser: :_load: No se ha podido cargar al usuario con 'ID': 657

Comence aquesta crònica a l’inici d’un any marcat per la crisi econòmica, quan hi ha algunes esperances de recuperació, però també moltes incerteses i grans dificultats. Què hi passarà? Sóc un estudiós del projecte europeu des de fa molts anys i en aquesta crònica els aniré contant les meues cavil·lacions sobre l’evolució de la Unió i altres temes. Per començar, cal preguntar-nos quina és la situació i quins són els principals reptes econòmics de la Unió Europea ara mateix.

Recordem que la Unió acaba d’estrenar un nou tractat (el Tractat de Lisboa) que l’equipa per millorar-ne el funcionament. No és una tasca fàcil gestionar una Unió de 27 països tan diversa i complexa. Ara queden més clares les funcions que corresponen a la Unió i a cada país, s’hi han creat noves figures (com el president estable del Consell Europeu o l’alt representant d’Afers Exteriors) i ha guanyat pes el Parlament Europeu entre les institucions comunitàries. Però cal posar en marxa (o continuar aplicant) polítiques efectives per a respondre als greus problemes que afronta Europa de manera immediata.

El repte més important, no cal dir-ho, és superar la crisi econòmica i millorar la situació del mercat laboral. Això exigeix una major coordinació de les polítiques econòmiques dels distints països i l’articulació d’una nova estratègia de desenvolupament sostenible per al conjunt d’Europa. Espanya és el país que exerceix aquest semestre la presidència de torn de la Unió Europea, i li correspon (juntament amb la presidència estable) la tasca d’impulsar aquestes accions.

Tres Consells Europeus són rellevants en aquest sentit. El de febrer, dedicat a avaluar la situació econòmica i laboral del conjunt de la Unió; el de març, dedicat a aprovar una nova estratègia europea de desenvolupament sostenible mitjançant una sèrie de reformes estructurals, i el de juny, centrat en la manera de garantir unes finances públiques sostenibles en cada país, ja que són molt alts els nivells de dèficit i de deute públics acumulats com a conseqüència de la crisi econòmica.

A Espanya (i especialment a la Comunitat Valenciana) el problema social més greu és el de l’atur. La consecució d’un major ritme de creixement econòmic és un factor clau per a poder millorar-lo, però també ho és la millora del funcionament del mercat laboral. Totes dues vies són complementàries i igualment necessàries.

D’una banda, cal estimular un canvi del nostre patró de creixement econòmic, tot apostant per nous sectors i noves activitats que ens facen més forts i menys vulnerables. En aquest sentit, la Llei d’economia sostenible i l’aposta per una millora dels nivells de competitivitat de les nostres empreses (incloent-hi els esforços en matèria de formació i innovació) són actuacions molt positives.

D’altra banda, cal millorar el funcionament del mercat laboral per tal d’afavorir la creació de llocs de treball i reduir la dualitat existent entre treballadors estables i temporals; a la fi, cal aconseguir que es cree més ocupació sense haver d’esperar a tenir tan altes taxes de creixement econòmic, i sobretot cal facilitar la incorporació laboral de la gent jove. Però tot això demana un major consens econòmic, social i polític al nostre país. Serem capaços d’assolir-lo?

Josep María Jordán Galduf

CoverLes dades de comptabilitat regional publicades recentment per l’INE mostren a les clares la profunditat de la crisi en la Comunitat Valenciana. Aquesta ha vist reduir els seu PIB en un 10% entre 2008 i 2013, la major contracció econòmica de totes les regions espanyoles; i la renda per càpita mitjana de la Comunitat ha quedat en 19.500 euros, que representa el 87,5% de la mitjana estatal. Per sota d’aquest nivell de renda només queden Canàries, Múrcia, Castella-La Manxa, Andalusia i Extremadura. D’altra banda, el servei d’estudis del BBVA estima que la Comunitat Valenciana tindrà enguany una taxa de creixement econòmic encara molt baixa (d’un 0,4%, en comparació amb l’1% del conjunt estatal), però que la situació millorarà el 2015.

Òbviament, la recuperació econòmica s’està endarrerint ací pels grans desequilibris acumulats al llarg de la fase expansiva. Juguen en contra del creixement econòmic valencià la baixa productivitat i l’elevat deute públic, mentre que són factors favorables les exportacions i el turisme. El major repte actual de la Comunitat Valenciana és avançar cap a un canvi decidit de model productiu, tot apostant per la modernització dels sectors tradicionals i l’empenta d’altres nous amb futur. Segons l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE), en la publicació Análisis de la situación económica, social y territorial de la Comunidad Valenciana, els sectors amb major potencial de desenvolupament hi són: l’agroalimentari, els bens de consum, l’hàbitat, l’automoció i mobilitat, els bens d’equip, la sanitat eficient i vida saludable, i el turisme funcional.

El govern de la Generalitat Valenciana ha de definir, per tant, una estratègia adequada a mitjà i llarg termini, tot aprofitant el plantejament de la política de cohesió econòmica i social de la Unió Europea durant el període 2014-2020. Alhora hauria d’aconseguir que la Comunitat Valenciana deixara d’estar catalogada com a regió més desenvolupada des de la perspectiva europea, ja que la nostra renda per càpita no arriba al 90% de la mitjana comunitària, sinó que se situa prop del 80% i això ens hauria de catalogar més bé com una regió en transició. Açò últim ens donaria més avantatges per a rebre diners dels fons estructurals (el FEDER, el FSE i el FEADER), dels quals rebrà el conjunt d’Espanya uns 36.000 milions d’euros entre 2014 i 2020 (un 14% menys que en el període 2007-2013).

Les prioritats d’actuació en la Comunitat Valenciana, al llarg dels propers set anys, són ben clares per a l’IVIE. D’una banda, hi ha prioritats més tradicionals en la recuperació econòmica: la creació d’ocupació mitjançant polítiques que milloren la capacitació de la població desocupada; la millora de la competitivitat de les empreses mitjançant polítiques que fomenten la modernització, la professionalització de la direcció i la incorporació d’innovacions tecnològiques; la millora de l’accés al finançament empresarial i la reducció de la burocràcia; i l’estímul de l’especialització de les empreses en segments de mercat de més qualitat.

D’altra banda, hi ha prioritats amb una perspectiva més amplia: l’aposta per la millora del sector educatiu i l’aprofitament adequat del capital humà; la millora del sistema d’investigació i innovació i de la transferència al sistema productiu; l’avanç en la vertebració del territori, amb la realització, entre d’altres projectes, del Corredor Mediterrani; i l’impuls de la conservació dels recursos naturals, del control d’emissions i de la consecució d’una major eficiència energètica i la sostenibilitat del desenvolupament. A la fi, un bon programa de treball per a qualsevol govern de la Generalitat, ara i en un futur pròxim.


Josep Mª Jordán Galduf

CoverPublicar un llibre és també l’ocasió per a fer una sèrie d’actes a fi de presentar-lo i propiciar el debat. En el cas del meu llibre Europa: el somni i la realitat, hi ha hagut actes de presentació a Llíria, València, la Vall d’Uixó i Ontinyent; actes on la meua visió s’ha vist enriquida amb la d’altres persones. A tall d’exemple, ressenyaré algunes d’aquestes veus.

José Mª Garcia Álavarez-Coque, de la Universitat Politècnica de València, contempla Europa com un mitjà per a mobilitzar polítiques de gran interès per a la ciutadania. I una qüestió clau per a ell és com evitar posicions excessivament defensives i encoratjar una major obertura cap als canvis per part tots. Com a professor d’economia agrària, centra les reflexions en el àmbit de la PAC i creu que cal aconseguir un equilibri entre les orientacions “ruralista” i “agrarista” d’aquesta política. També considera necessari superar contradiccions en les relacions euromediterrànies i reivindica un lideratge de la Comunitat Valenciana en aquesta àrea.

Maruja Sornosa, que va ser membre del Parlament Europeu i col·laboradora de Saó, demana més Europa per a potenciar el desenvolupament sostenible. Argumenta que el canvi climàtic ja és un fet i hem de tractar d’evitar la catàstrofe. Espanya no compleix moltes mesures europees en aquest camp, i reivindica una acció més decidida de la Generalitat Valenciana a favor del desenvolupament sostenible al nostre territori.

Vicent Soler, degà de la Facultat d’Economia de la Universitat de València, destaca el paper tan important que pot fer Europa en el canvi que necessita el nostre model productiu. Un canvi a favor d’una major diferenciació dels nostres productes i més innovació. Els instruments comunitaris poden ajudar-hi, i millorar també les condicions financeres de les petites i mitjanes empreses valencianes. Per a ell, el Pacífic s’està convertint en el centre del món emergent, i el corredor mediterrani resulta ara del tot vital per a millorar la posició competitiva de l’economia valenciana.

I Joana Vidal, ciutadana de Picanya i alumna meua en un curs de la Nau Gran, m’envia una nota en la qual reconeix que en un món globalitzat com el que vivim, amb les economies hegemòniques que hi ha i les emergents que s’obrin pas vertiginosament (Xina, Brasil i Índia entre d’altres), tenim més possibilitats de reeixir dins d’una Europa forta i ben travada econòmicament i social. Tanmateix, a Joana no li agrada com Europa està afrontant la crisi actual, ni el poder omnímode d’Alemanya per dictar-hi com s’han de fer les coses. Joana reivindica els principis que animaren el naixement del projecte europeu i es pregunta on queda el ple significat de la paraula integració, on queda la democràcia real i on la solidaritat.

A la fi, cal trobar un nou consens per a reconduir les coses. Un consens a escala europea entre les visions dominants als països del nord i del sud. Un consens a escala nacional i regional entre la dreta i l’esquerra. Una mirada no miop, dels ciutadans i dels polítics, que vaja més enllà del curt termini i d’interessos purament fragmentaris. Difícil, però necessari.

 

Josep María Jordán Galduf

Alguns indicadors fan pensar que el 2013 serà un any de transició per a l’economia espanyola. Amb sort, la crisi pot quedar gradualment endarrere i aparèixer per fi certs senyals convincents de recuperació cap a finals d’any. El darrer informe mensual de La Caixa mostra signes que apunten ja en aquesta direcció, tot i que el camí no serà encara gens fàcil.

El primer d’aquests signes positius és la important correcció que s’ha operat en el desequilibri exterior. En efecte, el dèficit de la balança per comte corrent (que inclou la balança comercial, la de serveis, la de rendes i de transferències) va arribar al 10,6% del producte interior brut (PIB) el 2008, i d’aleshores ençà ha baixat fins aproximar-se a l’equilibri al desembre del 2012. És clar que això ha tingut lloc en un context de contracció de les importacions, però també d’augment de les exportacions impulsades per una millora de la competitivitat. Les empreses valencianes, per exemple, han recuperat la seua vocació exterior i han diversificat els seus mercats de destinació més enllà d’Europa.

En segon lloc, sembla també encarrilada la correcció dels desequilibris interns (el fiscal i el financer), si bé la delicada situació econòmica fa que aquest procés siga més lent que l’anterior. Després de dos anys d’enormes esforços de consolidació pressupostària, en 2013 la carrera continua per tal de situar el dèficit del sector públic (incloent-hi l’Estat, la Seguretat Social i les comunitats autònomes) en el 4,5% del PIB. Una bona notícia, però, és la relaxació de la prima de risc exigida al deute espanyol, tenint en compte els elevats venciments que s’hauran d’afrontar al llarg de l’any.

CoverTímidament tornen els inversors estrangers, i els avanços institucionals en l’àmbit europeu estan permetent una moderació de les tensions financeres. Entre aquests avanços, cal esmentar l’anunci d’Operacions Monetàries de Compravenda per part del Banc Central Europeu (BCE), la realització d’alguns passos cap a una unió bancària (amb la supervisió de la banca europea a càrrec del BCE) i la recapitalització del sistema financer espanyol amb fons europeus. En efecte, el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) ha rebut un desemborsament important, en forma de bons del Mecanisme Europeu d’Estabilitat (MED), per tal de recapitalitzar diverses entitats bancàries (com ara Bankia) i posar en marxa la Sareb (amb els actius problemàtics d’aquelles entitats).

Per descomptat, tot això és només un primer pas cap a la recuperació econòmica, la qual difícilment podrà produir-se sense el suport del sector financer. El procés de despalanquejament del nostre país sembla canalitzat, però l’ajust pendent és encara considerable i limitarà la nostra capacitat de recuperació econòmica.

En definitiva, hi ha signes que permeten albirar una millora del panorama econòmic al llarg del 2013. És clar que això caldrà apuntalar-ho i potenciar-ho, la qual cosa no serà fàcil. Alguns dels factors que hi poden ajudar estan referits en el meu llibre Europa: el somni i la realitat que acaba de publicar Saó Edicions. Els invite a llegir-lo.

Josep María Jordan

 

Europa no és un lloc, sinó una idea.
Bernard-Hennri Lévy

 

Europa no ha deixat de ser un somni per a molts ciutadans des de fa molt de temps. Un somni d’unitat, de benestar, de pau, d’estabilitat, de llibertat, de democràcia, d’economia social de mercat. I aquest somni, fins i tot, ha inspirat un projecte europeu que té ja més de seixanta anys d’història. Un projecte que, en la pràctica, ha fet avançar molt la integració econòmica i social del continent.

Hi ha encara, tanmateix, una gran distància entre el somni i la realitat d’Europa. Una distància que sembla haver-se incrementat darrerament en temps de crisi. Un temps en què es parla sovint d’una Europa de distintes velocitats, d’una Europa fragmentada i, fins i tot, d’una Europa en perill de desintegració. Què hi ha de veritat en tot això? Quina és l’evolució real de la Unió Europea?

CoverCada país fa el seu camí en la Història. Això va dir en 1976 Ernest Lluch en el seu llibre La via valenciana, en què va explorar la forma de fer el seu propi camí històric el poble valencià. Doncs bé, parafrasejant aquelles paraules, també jo he volgut analitzar ací, en aquest llibre, la forma en què està fent en el present el seu camí en la Història la Unió Europea, entre tantes dificultats econòmiques i socials. El llibre és una crònica d’aquest camí, de com hem viscut les dificultats a distinta escala (internacional, nacional, regional) i de com s’hi ha tractat de respondre, amb més o menys encert.

La crònica abasta el període 2010-2012 en què, quan es pensava que el cicle econòmic remuntaria el vol, s’ha produït una altra recaiguda, encara més profunda, especialment a Espanya. La crisi sembla que no cessa. Una crisi complexa que s’allarga i s’allarga, sense que se n’albire fàcilment el final. Hi ha una contracció econòmica, a més d’una greu destrucció de llocs de treball. És una crisi financera, econòmica, social, política i de confiança en diverses institucions. La Unió Europea també està en qüestió. Què hi cal fer? Com adreçar els passos cap a una recuperació econòmica i una major esperança en el futur?

Europa és encara un projecte per completar i en redefinició constant. L’autor creu en aquest projecte i ha tractat d’estudiar-lo i explicar-lo, tant en les seues classes a la Universitat de València com en diverses publicacions, entre altres les revistes Saó, Mètode, Debats, Información Comercial Española i Ekonomiaz. El format de crònica d’aquest llibre fa que s’hi presenten unes observacions i unes reflexions en un ordre cronològic, de vegades referides a assumptes de més calat, i d’altres a aspectes més anecdòtics o personals. Unes observacions i unes reflexions que s’agrupen en tres capítols (el primer sobre el context de la crisi, el segon sobre la recerca de solucions i el tercer sobre la via europea), els quals es complementen amb un llarg epíleg sobre el futur de la UE. Al capdavall, és el relat i la visió d’un home condicionat per les seues pròpies circumstàncies. Un relat i una visió que, tot i que consideren un present tan delicat, no deixen de contemplar el futur amb esperança.

La crònica, a la manera de dietari, comença a la primeria de 2010, quan acabava d’entrar en vigor un nou Tractat de la UE (el Tractat de Lisboa) i començava el semestre en què Espanya assumia la presidència de torn del Consell de la Unió. Qui podia imaginar aleshores el curs que seguirien realment les coses?

CoverNomés uns anys abans, l’americà Jeremy Rifkin va publicar un llibre (El sueño europeo) amb una visió summament positiva de la UE, la qual, segons ell, seguia un model més apte per a enfrontar-se als reptes del segle XXI que el dels Estats Units. I l’anglés Mark Leonard va publicar un altre llibre (Por qué Europa liderará el siglo XXI) sobre els avantatges de la integració europea en el context d’una nova globalització multipolar. Tanmateix, uns anys després el pessimisme s’ha instal·lat fortament a Europa, engolida com està en un cercle viciós de problemes econòmics i socials.

El propòsit d’aquest llibre és aportar elements per a una interpretació adequada d’aquesta situació i suggerir vies per tal de poder superar-la. Vies que passen, certament, per assolir un major consens polític, econòmic i social a escala nacional i optar per una resposta més col·lectiva i cooperativa en l’àmbit europeu.

Josep María Jordán Galduf

Esta web utiliza cookies con una finalidad estadistica y para mejorar su navegación