×

Advertencia

JUser: :_load: No se ha podido cargar al usuario con 'ID': 70

Publicado en El aire de la ciudad

Llei de de l'Administració Local: Pixar fora de test

Lunes, 10 Marzo 2014 11:55 Escrito por 

Vegam. En primer lloc, la Llei supedita explícitament en el Preàmbul la Reforma Local a la famosa Llei Orgànica  2/2012 de Estabilitat Presupuestaria y Sostenibilidad Finanaciera como si no hi hagueren altres motius per a millorar dràsticament la ja obsoleta LLei  7/ 1985  de 2 d´Abril, Reguladora  de l´Administració Local. En segon lloc, estableix el principi de una administració , una competència amb l´excusa- loable- d´eliminar duplicitats però oblidant-se que no es poden posar portes al camp i que el principi de col.laboració entre administracions- tantes vegades invocat- es basa precisament en que hi ha un fum de competències que es deuen d´exercir de forma compartida i no exclusiva i cooordinada i que això és el que es fa per tot arreu(on hi ha cultura de col.laboració, és clar).

Hi ha, però dos errors de concepció més greus encara. El primer és confiar a les Diputacions la coordinació de determinats serveis mínims dels municipis amb població inferior als 20.000 habitants que a més, son  probablement, amplament majoritaris en termes percentuals. Coneguda la proverbial eficiència de les Diputacions, que sols compten amb quasi 200 anys d´existència i la seua transparéncia i propensió clientelar, confiar la resolució dels problemes operatius dels Ajuntaments a aquests dinosaures es tant com posar la rabosa al galliner o fer bomber al piròman. Per últim, se insisteix tossudament en la fusió de municipis oblidant que hi ha altres formes de resoldre els problemes del minifundisme municipal i que a més, als pobles i municipis resideix la participació política més genuina( es coneixem tots) i una part important d´allò que es diu la identitat, és a dir , el sentiment de pertinença a algún lloc  que fa de contrapés al globalitzat espai dels fluxes dels que ens parla Manuel Castells. I si s´enfebleix  l´espai dels llocs, malament que diria aquell.

Una llei dolenta , inoportuna i que delata un profund desconeixement de la realitat local. No parlaré d´Espanya- eixa abstracció per altra part tan heterogènia, peró si del nostre País, el País Valencià on , encara que de forma parcial i insuficient parlem una llengua comuna al Principat i les Illes com acaba d´explicar, una vegada més,  l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ja sé que tant lo del País com lo de la llengüa posa dels nervis al Sr. Castellano ( D. Serafín ) i que tornaran a instrumentalitzar el tema per vore si rescaten a clients en desbandada. Però no sé qui digué que la veritat vos farà lliures.

Tornem al tema local del País Valencià. Grosso modo. podriem establir una senzilla tipologia de municipis encara que sempre hi ha excepcions i cal fer matitzacions.Un primer grup seria els que pertanyen a àrees metropolitanes i quasi -àrees metropolitanes ,els quals es veuen ( o haurien de vore´s) obligats a una permanen col.laboració constructiva perquè hi ha tantes interrelacions, tants temes comuns , tans fluxes compartits, tantes externalitats com solem dir els experts, que el no fer-ho suposa pèrdues considerables en competitivitat i en benestar social. Exemples els que vullguen vostés: l´àrea metropolitana de València, les quasi àrees metropolitanes de la Plana, l´Alacantí, la Vall del Vinalopó o la Safor... El segon grup seria els d´aquells municipis d´àrees que malgrat tindre un cap comarcal d´una certa  entitat tenen un petit tamany i no s´en aprofiten gaire de la suposada proximitat al nucli oprincipal. De nou , exemples: La Costera, la Vall d Albaida, les Marines, el Comtat i l´Alcoià, el Camp de Morvedre i l´Alt Palància, el Baix Segura, La Plana de Requena- Utiel... Per últim, hi ha un grup- certament nombrós -de petits municipis que ni tan sols tenen  un centre urbà de referència de certa entitat: Els Ports (malgrat el caràcter icònic de Morella), L´Alt Maestrat, l´Alcalatén, l´Alt Millars , els municipis de  l´interior de la Plana, Els Serrans...

Davant d´aquest panorama la resposta podria haver estat ben diferent a la suggerida per la llei: fomentar entitats locals supramunicipals i subregionals que es nodririen dels recursos humans i financers de les suprimides Diputacions que, és clar, sobren. Ents locals intermitjos que sí que podrien professionalitzar-se , tindre bons equips  tècnics i atendre a les necessitats del conjunt. Amb flexiblitat i bon ús dels contractes programes aquest ents podrien integrar tant a les grans ciutats com a les àrees metropolitanes de facto que no tenen govern propi. I , a més podrien integrar sense problemes a les mancomunitats( tal vegada forçoses) dels petits municipis. Així, reforçariem una pota fonamental de l´Estat, no caldria suprimir ni fusionar res, mantindriem els factors identitaris i col.laborariem  molt més que l´aprovada llei amb els objectius de competitivitat i benestar social. S´em dirà- amb raó , que el que propose suposa una nova cultura, començant pels alcaldes. Però ja digué Jefferson que no hi ha cap terra promesa i que les coses s´aprenen fent-les  En quasevol cas, tot açò es massa demanar per a ments lineals que sempre volen deixar la seua trista petjada  i que seràn recordat  pels seus errors. Això, al menys és la meua humil opinió. Però el mal ja està fet.

Josep Sorribes, Pofessor d´Economia Regional i Urbana i Director de l´Aula Ciutat

(article publicat originariamente a la revista Saó #390 de febrer de 2014)

Modificado por última vez en Lunes, 10 Marzo 2014 12:03
Visto 2072 veces
Valora este artículo
(0 votos)
Etiquetado como

Esta web utiliza cookies con una finalidad estadistica y para mejorar su navegación